Barcelona — Mentre els experts tenen la mirada posada en qüestions de pes com la crisi climàtica, la intel·ligència artificial que redueix llocs de feina o la polarització democràtica, hi ha una amenaça molt més immediata i molt més palpable, que s'ha instal·lat silenciosament (paradoxes de la vida) als millors teatres lírics del continent. No té res a veure amb l'agenda climàtica, ni amb algoritmes, ni amb xarxes socials. Porta bolso de cuir, mocador de butxaca i un grapat de caramels de mel i llimona.

Les autoritats culturals competents encara no s'han pronunciat, però les dades sobre el terreny són incontestables: un percentatge alarmant de persones jubilades ha adoptat el costum de desembolcallar caramels individuals durant els compassos de màxima intensitat dramàtica de qualsevol òpera, amb una precisió quirúrgica que hauria de ser objecte d'estudi acadèmic. Ni l'In quelle trine morbide de Manon, ni l'últim Addio de Mimì quan ja no li queda ni alè ni esperança, ni tampoc el moment en què la soprano sosté un do de pit durant dotze segons d'agonitzant bellesa: res no els atura. Escolten la música (presumiblement) però sembla que també escolten una altra crida, una interior, inajornable, que els commina a hidratar-se la mucosa oral en aquest mateix moment.

El mètode: una obra mestra del sabotatge acústic

El que resulta veritablement admirable, des d'una perspectiva purament tècnica, és el mètode. Perquè qui pensa que la solució és obrir el caramel ràpidament, amb un moviment decidit i expeditiu, s'equivoca de mig a mig. Això seria massa senzill. Massa considerat. Massa, en definitiva, civilitzat.

El mètode consagrat (potser adquirit com un programari de manera automàtica quan passes a ser septuagenari) consisteix a desembolcallar el caramel amb una lentitud meditada, gairebé contemplativa, com qui desplega un manuscrit del segle quinze. La teoria subjacent, noble en la seva intenció, però catastròfica en els seus efectes, és que a menor velocitat, menor soroll. El resultat pràctic és completament l'oposat: en comptes d'un crac breu i suïcida, el públic circumdant és obsequiat amb seixanta, setanta, en casos extrems noranta segons de crec-crec rítmic i només interromput per uns breus instants de dubte, que se superposa sobre la partitura com una percussió no prevista per Verdi ni per cap dels seus contemporanis.

El soroll, cal afegir-ho, no disminueix amb la distància de manera proporcional a les expectatives. S'ha documentat la seva propagació fins a dotze fileres de distància, i hi ha qui assegura (sense proves concloents però amb una credibilitat que emana del patiment genuí) que des de certes butaques del segon pis se sent millor l'embolcall que el baríton.

El context: una tradició que el Gran Teatre del Liceu encara no ha sabut gestionar

Convé emmarcar aquest fenomen dins d'un ecosistema més ampli de comportaments sonors que fan de l'assistència a l'òpera una experiència de resistència emocional i autocontrol. Hi ha la tos crònica, que sembla remetre miraculosament durant els aplaudiments però reapareix amb una puntualitat sospitosa en les aries més delicades. Després hi ha el murmuri que tampoc es pot classificar com a tal, perquè l'autor en qüestió ha calculat malament la diferència entre xiuxiuejar i donar una petita conferència a la resta de la filera. I no ens descuidem dels telèfons mòbils: primer el que sona (cas greu però resoluble), i després el que també sona, però ara durant quaranta-cinc segons mentre el propietari fingeix no saber de qui és.

Però el caramel és una categoria a part. El caramel té quelcom de premeditació que els altres sorolls no posseeixen. La tos irromp, el mòbil traeix, el caramel, en canvi, s'ha agafat un grapat, s'ha llençat al fons del bolso, s'ha transportat, s'ha introduït al teatre i s'ha reservat per al moment oportú. Hi ha una voluntat darrera el caramel que mai cap altra sonoritat podrà igualar.

La recomanació d'aquesta redacció

Davant la manca d'intervenció institucional, aquest diari (en el seu compromís inalienable amb la pau pública i la integritat de les arts escèniques) formula les recomanacions següents:

Primer, obriu el caramel abans que comenci la funció; o bé, preneu-lo al vestíbul, a l'escala, al guarda-roba: tots ells ofereixen condicions acústiques francament més favorables per executar aquesta operació.

Segon, si la gola resseca és un problema recurrent i no merament situacional, considereu l'adquisició d'una ampolla d'aigua, producte disponible en tots els foyers dels teatres principals, silenciós en el seu consum i d'una eficàcia hidratant molt superior.

Tercer, si cap de les dues opcions anteriors resulta viable per raons que desconeixem i preferim no imaginar, executeu l'obertura amb decisió. Amb fermesa. Com qui arrenca una banda de cera calenta. El dolor col·lectiu serà agut però breu, i el gaudi de la funció podrà continuar amb rapidesa.

Res d'això, és clar, solucionarà el problema de fons, que és que el Gran Teatre del Liceu necessita incorporar, amb caràcter d'urgència, una pàgina d'advertiment al seu programa de mà. Una il·lustració clara, accessible, incontrovertible. Quelcom que recordi que el pianissimo d'una soprano no pot coexistir amb la simfonia que produeix la cel·lofana.

Ho diem amb afecte. Ho diem, fins i tot, amb una certa tendresa intergeneracional.

Però ho diem.